AVANCEM #espaisocialista

El proper 30 d’abril a Sant Adrià de Besòs tindrà lloc la V Assemblea general del Moviment Avancem. Farem balanç del curs polític i analitzarem les oportunitats de la Catalunya constituent.

La trobada començarà a les 10:30 h i finalitzarà amb un dinar a prop de l’Ateneu Adrianenc, espai on se celebrarà l’acte. L’Ateneu Adrianenc acompanya des de fa més de vuitanta quatre anys la societat adrianenca i la cultura catalana amb la voluntat de contribuir d’una forma significativa en la promoció i el desenvolupament del país.Volem que els joves també hi participin, de manera que, per incentivar-los, qualsevol persona que vingui a la reunió obtindrà una bonificació sense dipòsit de 30 dòlars gratuïta que es pot utilitzar per jugar a qualsevol casino en línia que es troba a Lloc Avis-casino.com.

Els documents de treball estan penjats a la web institucional.

El 1982 i coincidint amb l’any del “canvi socialista” a Espanya, la marca de cigars cubans Cohiba va començar a comercialitzar per al gran públic els seus prestigiosos havans, reservats fins a aquella data per al consum diplomàtic. Sembla contrastat que Felipe González era un fanàtic d’aquests purs així com que Fidel Castro era el seu principal proveïdor, enviant-li caixes a la Moncloa abans de posar fi a la seva relació d’amistat. “Fidel, tot té el seu temps. Ja és hora de convocar eleccions” sembla que va irritar de forma irreversible Felipe mossegant la mà de qui li donava de fumar. No està contrastat que el missatge li fes arribar des del Azor, el iot del Caudillo amb què, faltant per primera vegada a la sensibilitat més progressista, la icona del canvi va sortir a pescar a les vacances del seu primer mandat. Al cap i a la fi el iot era patrimoni de l’Estat i ja se sap que aquells “young nationalists“, com els va definir Barbara Probst Solomon, corresponsal aleshores al The New York Times, eren molt coherents amb el patriotisme. I ho continuen sent. Una mica més vells.

I és que sembla que per a molts nacionalistes espanyols, entre els quals podríem incloure als tres últims presidents del govern espanyol, la democràcia i la seva màxima expressió, les urnes , no és una bona manera de solucionar conflictes polítics. Almenys a Catalunya.

És legítim ser nacionalista i s’agraeix la transparència. Ser-ho menyspreant les urnes, preocupant. I venint de segons quins figures, molt decebedor. Es coneguda l’obsessió de Felipe González per la premsa, “el primer poder” segons ell. És per tant molt inversemblant que no estigui al cas del context de transformacions socials, econòmiques i polítiques en el que es troba Catalunya i que s’emmarquen el procés sobiranista iniciat a partir de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. O no n’és conscient de les màximes expressions pacífiques, cíviques, gairebé lúdiques que van significar les manifestacions del 10 de juliol de 2010, la Diada Nacional del 2012, del 2013 amb la Via Catalana, del 2014 amb la V, del referèndum del 9N i de nou la Diada Nacional de la Via Lliure del 2015?

Aquest cicle de mobilitzacions s’ha caracteritzat per la seva creativitat i innovació que ha portat als seus actors motors a prendre decisions impensables fa pocs mesos. Pel camí queden escissions, separacions, davallades electorals d’actors tradicionalment forts, naixement de noves estructures polítiques i també cíviques. És en aquest context apassionant, complex, on tot s’ha mogut i es continua movent amb molta rapidesa i les relacions causa-efecte no resulten evidents la majoria de vegades, que veu la llum el Moviment Avancem el 2012.

El referèndum impossible que el bipartidisme del nacionalisme espanyol (PP i PSOE) no reconeix i rebutja, finalment veurà un darrer capítol el 27 de setembre amb la convocatòria d’eleccions amb caràcter plebiscitari com a única solució possible. Un tarannà plebiscitari que ja no discuteix ni Obama, ni Merkel, ni Cameron, ni la mateixa Comissió Europea. El 27S s’articula amb la voluntat de crear un nou marc d’oportunitats a la Catalunya que ve, reclamada de noves estructures que permetin principalment fer que la ciutadania millori la qualitat de vida. Aquests nous instruments requereixen però d’un marc general que doni sentit als canvis. Això és el que justifica probablement l’entesa entre diferents organitzacions a favor d’una candidatura civil i unitària. Aquest període constituent ha de perviure fins a garantir la definició del nou pacte social, que en cap cas és una proposta política tancada per imposar res a ningú, però sí que ha de garantir de la màxima expressió de consens. Per això cal explicar bé que la seva proposta és de defensa de les llibertats individuals, a favor del benestar i l’equitat i per descomptat de fraternitat amb els pobles veïns.

La possibilitat d’accedir a l’estat propi pot suposar millores socials, laborals i educatives amb múltiples ramificacions que tindran conseqüències positives sobre els hàbits de la vida quotidiana. En definitiva, el caràcter sistèmic i integral del procés constituent és el que justifica l’impuls d’un nou contracte social. Un contracte social que requereix la implicació de tots. En certa manera ens constituïm. Ho volem fer des de baix, de manera participada. Aquest element és revolucionari en relació a la formulació d’altres constitucions anteriors.

El Moviment Avancem, per davant de tot, reconeix el tarannà revolucionari d’aquest període i defensa la transgressió del poder establert, i creu que aquest és un procés sobiranista no-dependentista davant d’un Estat i d’un Govern (en cap cas dels seus ciutadans), molt poc sensible a les classes desafavorides. Fins i tot diríem hostil. Calen un conjunt d’innovacions, de canvis profunds, en la vida de la societat, una modificació substancial del nostre status quo com a país, és a dir, del marc i el contingut de l’organització institucional. Avui el que és sinònim de canvi és el dret a decidir tot. Un nou país el farem entre tots i sobretot per a tots.

L’Estat i els partits del 78 que l’han sustentat han menystingut a tota una generació, la més formada de la història, però ara és el moment de trencar el paternalisme establert sobretot en entorns com les àrees metropolitanes. Cal més rigor a l’hora d’explicar la viabilitat de les pensions, la hisenda catalana i el futur dels serveis públics. Cal pedagogia rigorosa a l’alçada dels ciutadans. La millor manera de seduir a l’indecís és oferint garanties i un marc on tingui dret a decidir com seran les estructures del nou país. Si així ho fem, amb pedagogia, els resultats que avalaran la construcció d’un nou país el proper diumenge seran incommensurables i cap home del sac dirigit des de les clavegueres del poder central aconseguiran aturar-nos.

Darrera reflexió pel Day After: aquest no és un procés fàcil ni s’acabarà amb el 27S. Tampoc s’arreglarà prement un botó o amb l’aplicació de fórmules màgiques. Ara bé, hi ha un fet evident, si hi ha una gran majoria social a favor, els següents passos seran irreversibles. Cal caràcter però també intel·ligència.

Acabem tornant als havans Cohiba. A l’Espanya dels desnonaments i la crisi econòmica el poble ja no fuma Cohiba. Alguns ja ni fumen o s’han passat al cigarret electrònic. Tot té el seu temps. Fins i tot per aquells joves nacionalistes.

Jordi del Río i Fabian Mohedano

«Hem encetat un estiu ple de calor a tots el nivells, però si hi ha termòmetres que pugen diàriament uns quants graus, són el termòmetres dels nostres polítics»

Hem encetat un estiu ple de calor a tots el nivells, però si hi ha termòmetres que pugen diàriament uns quants graus, són el termòmetres dels nostres polítics. Una calor política que ens portarà a un setembre més fresc però de vertigen cap a un 27-S ple d’esperances i il·lusions per a uns, i d’intolerància i rectitud per a d’altres.

Hem viscut moltes coses durant aquest curs polític, que el començaven amb una multitud de masses a Barcelona el passat 11 de setembre aclamant urnes al president. Amb una posterior convocatòria d’una consulta ad solimnitatem que va ser vetada per un Estat incapaç de tolerar i respectar les decisions de la ciutadania.

Després va venir una tardor caduca, on les fulles queien al mateix temps que molts socialistes deixaven un vell partit d’essència catalanista, precisament perquè aquest es trobava molt més a prop del que deien des de la capital del reino, fins i tot, prohibint el procés participatiu o consulta a la baixa del 9-N, que no d’aquells que com Reventós i Maragall, fundadors de la socialdemocràcia catalana tantes vegades havien defensat l’esperit dels catalans, la nostra terra i el seu posicionament davant d’Espanya a les urnes.

Encara estàvem menjant-nos les castanyes i panellets, i algun tocatardà que no se’n recordà dels seus difunts, portant flors al cementiri, quan aquell 9 de novembre, de forma lúdica, festiva, però reivindicativa que tant ens caracteritza als catalans, vam, sortir a votar, per frenar la intolerable acció estatal per retallar el més apreciat bé democràtic que és decidir que volem ser, i on volem arribar. La resposta ja la sabeu,  més de dos milions de persones van tornar a dipositar el seu vot per dir prou a “los oidos sordos de un estado decayente” que utilitza la seva acció jurídica per defensar allò que és indefensable. Vam ser testimonis de primera mà d’imputacions de presidents i vicepresidentes, de conselleres, i fins i tot de mestres, per què permetre la consulta, per què preguntar al poble sembla ser que no ho recull la constitució, és a dir, és antidemocràtica.

I així ens vam endinsar en un hivern fred, molt fred, jo diria que congelat, que va refredar les relacions càlides dels dirigents d’aquest vaixell a Ítaca, encara que vam ser observadors d’alguna encaixada de mans i abraçada inesperada i expectant, les tensions polítiques van ser la tònica d’un viatge segur però no gens fàcil, ningú es posava d’acord sobre un full de ruta que tenia un horitzó clar, però que hi havia diferents capitans que volien fer cartes de navegació diferents. Però al final, com passa sempre, la carta de navegació del primer capità, s’imposà, i a les portes d’un febrer curt vigília d’una primavera naixent i radiant, es va parir el 27 de setembre.

I des d’aquell moment, no s’ha parat, aquest vaixell cada vegada ha anat assolint més gent, i per això és necessari cada vegada més, més capitans que pugin, amb experiències diverses, amb tripulacions de diferents procedències, amb parles diverses, fins i tot, que alguns puguin portar els seus propis vaixells al costat dels grans capitans, i ajudant en el timó del vaixell gran. Tot és poc, per la cita del proper 27 de setembre.

Necessitem a tothom, a tots aquells que pensen que ja esta bé d’una injustícia sostinguda i d’una prepotència unitària, i que l’única cosa que volem és la llibertat per construir un nou país ple d’esperança i d’oportunitats per a tothom.

Gràcies a tots i bones vacances.

Josep Manuel Bueno | Actualitzat el 29/07/2015 a les 18:51h a Nació Digital

Acord del 14 de gener de 2015

1. Eleccions el 27 de setembre de 2015 amb candidatures diverses amb un punt programàtic comú

Avui, dissabte 27 de juny, ha tingut lloc a Barcelona la reunió de la Comissió Permanent del Moviment Avancem. Després d’analitzar la situació política a Catalunya i un cop constituïts els nous ajuntaments, la Permanent del Moviment ha aprovat sota el títol “Ara és l’hora de convèncer”, la següent resolució política:

1. CONSTRUCCIÓ COL·LECTIVA. La construcció de la història nacional de Catalunya és plena de diferents etapes en la que han participat diferents persones que han anat contribuint al desenvolupament de l’actual nivell de consciència nacional. Ara mateix som molts els catalans i les catalanes -àmplia majoria en el nostre moviment- els qui hem accedit a la proactivitat política del procés polític que viu Catalunya desitjosos de construir amb canvis radicals un nou país, amb més qualitat de vida, amb més qualitat democràtica i més justícia. Conscients que som moltes persones també les que s’han apropat al procés fatigades fruit de la crisi i els desacords amb un estat sord a les nostres demandes. S’han desplaçat tant les percepcions que fins i tot molts federalistes també són ara favorables a la independència. Amb dubtes perquè per sobre de tot, tothom ha de tenir cabuda i sentir-se còmode. La construcció d’una nova etapa per a Catalunya requereix de transversalitat i complementarietat ideològica. D’aquesta manera es basteixen les majories socials. Així és com sumarem i convencerem a totes les persones indecises. Cal una tasca incansable d’ampliació del perímetre social-electoral del sobiranisme. La pluralitat és la nostra força. Ara és l’hora de convèncer.
2. RECOMPOSICIÓ DEL MAPA POLÍTIC CATALÀ. El recent trencament de CiU, albira també la recomposició del centre-dreta, amb CDC com a partit principal. Valorem els esforços que està fent el president Mas per a la reconstrucció de l’espai que representa en el marc futur d’una Catalunya políticament normalitzada, amb una proposta política vinculada al Partit de l’Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa.  Per altra banda, la primera part d’aquest nou cicle electoral ha permet comprovar que ERC està prenent el relleu al capdavant del centre-esquera a Catalunya i s’intueix com a pal de paller del reformisme progressista en els propers anys. Finalment, l’esquerra alternativa emergeix amb força a partir de dues propostes: la confluència d’un bloc d’esquerres i la CUP. En relació al bloc d’esquerres, aporta uns avantatges que cal no menystenir. Per una banda, pot atraure un important sector sobiranista de caire alternativista. Per altra, és un element de suma en el bell somni de molts catalans d’assolir un govern d’esquerres ja en una Catalunya plenament emancipada. Caure en aquest parany seria avalar una polarització política irreal a Catalunya per l’existència d’espais polítics de confluència com el que suposen principalment ERC i en menor mesura la CUP. L’evolució del mapa és constant i possiblement canviï en la mesura que s’aproxima el #27S.
3. EL PAPER DE LA SOCIETAT CIVILA 90 DIES DEL #27S. El procés transformador, empàtic, de caire revolucionari i sobretot col·lectiu, que pressuposa la construcció d’un nou país plenament lliure, més just i decent ja no té marxa enrere. Tant l’ANC com Òmnium Cultural són agents transversals i mobilitzadors de la societat civil en tot el procés. Cal preservar la seva principal funció: la mobilització transversal, plural, de suma en l’anhel emancipador àmpliament compartit per la nostra societat més enllà de partits i lideratges, amb l’objectiu de convèncer els indecisos.
4. PLURALITAT RENOVADA. La pluralitat és la força d’aquest procés i això s´ha de visualitzar en diferents candidatures electorals, que finalment puguin sumar en la construcció d’un nou país i, eventualment, en un govern de concentració que permeti la construcció col·lectiva de les estructures d’estat que encara no han vist la llum. Reclamem a totes i cadascuna de les candidatures un to positiu que permeti sumar, convèncer en els termes que recull el Full de Ruta acordat entre partits i entitats.
5. EL POBRE RELAT UNIONISTA. Sovintegen els intents interessats i malèvols de determinats sectors unionistes que pretenen instal·lar la idea que el procés polític que vivim a Catalunya està dividint a famílies i societat en general. El vell intent de la creació de la inseguretat, de la por, de tractar a l’altre com un ser equivocat. De no reconèixer la legitimitat de qui aspira a la felicitat col·lectiva. Intents que amaguen que els que es trenquen a Catalunya són els partits febles, sense ideologia, sense lideratges. Partits que es trenquen per la força democràtica dels vots d’una societat madura que sap el que vol: canvi i un nou país.
6. ARA ÉS L’HORA DE CONVÈNCER. Caldrà fer un ingent esforç per convèncer els indecisos d’aquí al #27S. Un esforç pedagògic enorme que dibuixi i albiri com serà la Catalunya que ve, la Catalunya que volem. Hem de convèncer a l’amplia majoria progressista que existeix a la nostra societat que, des de l’esquerra sobiranista, estem preparats per contribuir de forma decisiva a la definició del procés constituent. Ara és l´hora de centrar-se en el que realment importa. No podem defallir, ho tenim a tocar. No podem caure en el desencís que pugui provocar algunes eventualitats polítiques. Cal evitar les provocacions d’un Estat Goliath. Ara és l´hora de convèncer.

Després de 8 anys de governs de CiU A l’ajuntament de Tortosa, el últims 4 amb majoria “absolutista” Tortosa és la tercera ciutat més pobra de Catalunya.

Amb aquesta situació un conjunt de gent,  ara fa més d’un any, vam decidir que calia fer algo, calia moure Tortosa, és el nom que va anar prenent força i  finament és el nom que ha pres el nostre col·lectiu. Movem Tortosa.

Així vam anar construint un projecte polític, per que alguns dels seus  dels seus membres formàvem part de diferents partits polítics, com és el cas d ’Avancem, Iniciativa, Esquerra Unida i Alternativa, Procés Constituent; un projecte social donat que alguns dels seus membres formaven part activa del teixit social organitzat de la ciutat, i un projecte ciutadà ja que també va afegir-se gent que tot i la seva voluntat transformadora no participaven en cap grup ni polític, ni social.

Movem Tortosa som una plataforma ciutadana, política i social, amb la qual, volem construir una nova Tortosa a partir de més democràcia, més suport a les persones, més treball i futur.

Els socialistes d’Avancem  hem treballat des del minut zero en la creació d’aquest espai, compartim tots els seus objectius, la regeneració democràtica, el dret a decidir-ho tot, la confluència d’espais polítics i socials etc així doncs des d ’Avancem:

Volem moure Tortosa en tres direccions fonamentals,

Més democràcia i participació, volem poder decidir-ho tot, des de els afers més quotidians fins a qüestions de l’àmbit nacional.Més Drets Socials, defensem la sanitat, l’educació, les pensions etc .Volem un ajuntament que doni molt més suport a les persones.

Un pla local per l’ocupació, un pla de xoc  contra aquesta xacra, Tortosa te un índex d’atur de més del 20%.

Volem un nou govern per la nostra ciutat.

Avancem amb nosaltres a l’Ajuntament!!

Cristina Bel, Avancem-Terres de l’Ebre

Temps enrere vaig llegir en un estudi fet per un doctor en Ciències de la Informació que el polític podria convertir-se en un comunicador que oblida la funció social per la què va ser escollit, i això em va fer reflexionar sobre el tema. Després de llegir, fa pocs dies, un bon article en aquest diari, torno a reflexionar en veu alta sobre el tema, i em pregunto com es guanya la CONFIANÇA des d’un càrrec electe?

És de domini públic, que molts dels alts càrrecs polítics compten amb l’ajuda d’experts en imatge i en comunicació que els assessoren des de com vestir-se a com expressar-se en públic, sense deixar a l’atzar ni el més petit detall. Ens trobem en un moment social en què es dóna extrema importància a la imatge i al “discurs” entès com a part del màrqueting per arribar a les persones i guanyar-se la seva confiança.  Com bé diu el professor d’Universitat i escriptor, Javier del Rey Morató, la: “comunicación no es política, pero política y comunicación son “consustanciales”.

És obvi que la política utilitza la persuasió per convèncer a l’opinió pública, així que “política i persuasió” formen un binomi inseparable. La comunicació política sempre comporta intencionalitat, sense comunicació no hi ha acció política vàlida (de poc serveixen els programes electorals i els plantejaments ideològics si no es poden transmetre a la ciutadania am

b confiança). Però per mi aquesta és la qüestió: la COMUNICACIÓ i l’ENCANTADOR DE SERPS”, és a dir, “el com” i “el qui” es guanya aquesta CONFIANÇA.

Estic d’acord amb que la comunicació és una eina imprescindible per arribar a la gent, i que aquesta és en primera instància resultat d’una bona tècnica per parlar amb públic. Perquè si aprofundim en el tema de “com comunicar-se millor”, sabem que hi ha una part de la població que té la sort de néixer i créixer amb aquesta habilitat, però per tots els altres mortals que no disposem d’aquest “do” innat sabem que se’n pot aprendre, amb més o menys èxit, a través de cursos i tècniques que estan al nostre abast (només és qüestió de dedicar-hi temps i de practicar).

Però personalment, desconfio d’entrada dels discursos “impecables” ben estudiats i minuciosament preparats amb l’únic objectiu de causar l’efecte desitjat en les persones destinatàries, per que em recorda als “encantadors de serps”, i busco altres elements que em convencin més centrats en la capacitat de gestió que en la de comunicació. Amb això vull dir, que una persona que es dedica a la política de base, per tant no compta amb un equip d’experts (“spin doctors”) o amb tot aquell personal de suport com poden tenir altres polítics de primera línia, pot caure en l’error de dedicar més temps a preparar la comunicació que a realitzar les tasques per les quals ha estat escollida, per que gestionar i comunicar poden arribar a convertir-se en les dues cares de la moneda, quan la persona està més preocupada del “com ho diu” que del “què ha de fer”.

En conclusió, qualsevol persona que ha de parlar en públic pot convertir-se en una bona comunicadora, i realitzar un aprenentatge per millorar la tècnica si s’escau; tanmateix confio més en aquells aspectes intrínsecs a la persona que no s’aprenen amb uns quants cursos i tècniques. És a dir, confio en aquelles persones que ocupant càrrecs electes, sobretot des de les administracions locals, i sense ser comunicadores exemplars o notables, desprenen i denoten una gran dosis d’energia, naturalitat, coherència, capacitat i il·lusió per tirar endavant projectes de ciutat d’interès social. I que per tant, amb una posada en escena sovint més correcte que brillant, es mostren més preocupades en les tasques de gestió del dia a dia per la quals han estat escollides, i per progressar cap a una societat més justa, que per centrar els seus esforços en millorar la seva habilitat a l’hora d’informar i persuadir en públic”.

Així doncs, com diu la meva àvia “aprenem i intentem millorar dia a dia però que el llegir no ens faci perdre l’escriure”.

Gina Andreu Mur

Candidata d’Avancem a Bellcaire d’Empordà

Per un ajuntament de suma i de progrés a Girona

Avancem-Girona, hem fet l’aposta de presentar-nos a les eleccions municipals del 24 de Maig amb una força política diferent a la que es presenten la majoria de candidatures d’Avancem a Catalunya. Ho fem amb Convergència i Unió.

Aquest pacte pot sorprendre, ja que treballem per construir un espai polític de progrés que contribueixi de manera proactiva a la recomposició del centre-esquerra a Catalunya, però també respectem el principi d’autonomia dels grups locals en la seva política d’aliances que enforteixi els ajuntaments en el ser paper clau pel canvi.

Aquest acord, que és estrictament local,  ens permet participar d’un projecte, d’un full de ruta, que té un comú denominador: oferir als gironins i gironines un projecte de suma i de progrés.

És des de baix, des els municipis des dels Ajuntaments que  cal enfortir el procés nacional, a la vegada que enfortim la ciutadania estant al costat de totes les gironines i gironins aplicant mesures per frenar els desequilibris socials.

Volem igualtat d’oportunitats per a tothom, perquè sense igualtat no hi ha llibertat i sense llibertat no hi ha democràcia, d’aquesta manera des d’Avancem-Girona, treballarem per eixamplar l’espai polític cap a un govern més socialdemòcrata, més progressista i més catalanista.

Pensem que calen noves formes de fer política i és per això que apostem per la regeneració democràtica, la participació, el debat, el diàleg i l’entesa amb altres forces polítiques, així com fer arribar el nostre projecte a tota la ciutat perquè sigui més igualitària, més justa i més cohesionada.

Tenim una obsessió: fer de Girona una ciutat moderna i transformadora, sense deixar cap gironí ni cap gironina enrere, i és per això que lluitem.