Al 1952, Carles Riba, escriptor i poeta del nostre noucentisme, va iniciar una fèrtil correspondència amb diferents personalitats dels sectors més inquiets de la intel·lectualitat espanyola amb la intenció de despertar l’interès per la cultura catalana. Per sort per la nostra història, Riba va donar a aquesta correspondència format de carta oberta publicant alguna d’elles en les revistes de l’època . Ara he tingut accés a alguna d’elles, en concret la que va adreçar a Dionisio Ridruejo, escriptor i curiós polític espanyol que d’inspirador del conegut himne falangista Cara al sol va passar a ser un furibund lluitador antifranquista. M’agradaria pensar que la pedagogia epistolar d’en Riba va tenir alguna cosa a veure en aquest gir copernicà.
En l’esmentada carta, resposta a un manifest de Ridruejo presentat amb el significatiu títol de Poetas en la unidad, Carles Riba li reclama una amistat basada en la llibertat, una amistat d’aquelles creades en el diàleg i no prèviament a ell. Una amistat creativa, productiva, des de la col·laboració o la divergència però sempre des de la mútua integritat. “Seamos amigos para que tú seas tú y yo sea yo”, li escriu a Ridruejo el company de la gran poetessa Clementina Arderiu. En definitiva, la unitat és un mitjà, mai un fi, sembla venir a dir. Jo també ho crec. En tots el ordres de la vida. També en el polític, per exemple en la confecció d’una oferta electoral o en la confederació organitzativa entre estats, d’igual a igual.
La meva sortida, i baixa, ara fa cinc mesos del partit polític que em va ajudar a augmentar allò que els primers constitucionalistes nord-americans anomenaven “felicitat pública” em va interpel·lar, no sense una primera angoixa ja superada, en relació al concepte polític de la unitat. A ningú se li escapa el ‘degoteig’ de baixes que pateix el PSC d’ençà alguns anys i fruit dels desencontres amb la trajectòria erràtica, social i nacional, de qui fins fa poc representava el paraigües de l’espai polític del socialisme catalanista.
S’ha patit una diàspora, a vegades excessivament calculada i a remolc dels calendaris, que resulta inasumible des de posicionaments responsables i no des del pueril anhel, ja caricaturesc, de la unitat per la unitat. El PSC, que no els socialistes catalans, ha deixat de ser una eina útil per transformar una societat injusta en molts aspectes i atacada per la xacra de la crisi i la corrupció. Entre d’altres episodis i sense entrar en debats sobre la dubtosa cultura política instal·lada en l’instrument, mesures com el suport al projecte de Barcelona World, una certa connivència en els silencis que ha patit i pateix la nostra societat, la catifa vermella col·locada en seu parlamentària a personatges de dubtosa actuació al seu pas per les portes giratòries, dibuixen una tolerància amb l’status quo, antagònica amb els valors socialistes. Tolerància que desmenteix a qui culpa de manera esquemàtica i pobre només a la qüestió nacional el trencament d’aquesta anhelada unitat.
Cal reaccionar des de l’esquerra. Amb idees, projectes i acció política transformadora, que és el que reclamen els ciutadans als nous actors que lideren l’esquerra política. De forma particular em sento i em sentiré feliç treballant per una Catalunya més justa i decent al costat, sovint des de la divergència i els matisos estratègics, amb Oriol Junqueras, Marta Rovira, Joan Herrera, Dolors Camats, David Fernàndez, entre d’altres. Potser la qüestió generacional ajuda i per això hem volgut fer d’Avancem un projecte jove. I evident, també compartint qüestions de país amb la resta de forces, és així com es planteja la política, pactant el consens i també el dissens, partint de conflicte per cercar posteriorment l’acord amb tots els matisos que calguin.
El Moviment Avancem neix el 2012 amb la voluntat de treballar per reconstruir un espai socialista, ara en bona part orfe, que contribueixi de manera proactiva a la recomposició del centre-esquerra a Catalunya, reclamant com a principal argument el canvi de cultura política. Decidits a intentar tornar a ser actors importants en la construcció d’una nova hegemonia política progressista per a la Catalunya dels propers anys. Amb el frontispici d’una unitat civil que ara ha de ser abordada des de capteniments radicalment diferents al d’una transició esgotada socialment. Això seria motiu d’un altra debat però només apunto ara una pregunta que darrerament em faig i m’inquieta. Era real el desig de ser un sol poble per part d’aquells que ara aposten la seva supervivència a recloure’s políticament a unes poques ciutats del país? Superar aquesta visió reduccionista i dual de Catalunya, posar-la en hora, és el gran repte del sobiranisme, especialment d’Esquerra Republicana. L’actitud d’Oriol Junqueras, alcalde de Sant Vicenç dels Horts és, en aquest sentit, un aval. La capacitat pedagògica mostrada per Iniciativa i EUiA, un altre. Ambdues formacions, per cert, amb uns relleus fets de manera admirable.
La diàspora comença a retrobar-se, des de les seves diferències i sensibilitats. Des del “Siguem amics perquè tu siguis tu i jo sigui jo“ d’en Riba no sempre assumit per culpa de certs tics aristocràtics covats en certa praxis política progressista sovint aburgesada. Però sabent que són moltes coses les que ens uneix: socialistes i catalanistes per les mateixes raons. I per això fa falta prèviament quelcom més que l’instrument partit. Poc a poc es va aclarint la destinació de cadascú de totes aquelles persones que hem ostentat responsabilitats institucionals a l’àmbit local. Des d’Avancem pensem l’horitzó de les eleccions municipals com a moment culminant per tancar aquesta separació, en molts casos traumàtica. De fet, ja estem treballant amb totes les forces polítiques progressistes per formular aliances locals de progrés, que per elevació, permetin donar resposta a l’exigència ciutadana de més polítiques de progrés, tal com indica l’esquerranització en les enquestes. El gran repte és oferir una resposta política a aquesta demanda, creïble, concreta, possible.
Com ho són els diaris, també determinades expressions culturals, les organitzacions i els moviments polítics responen a una determinada època, a una lògica, a una empenta generacional, que els fa autèntics, honestos, fins i tot irreverents en la demanda del canvi, del relleu. Avancem vol construir una xarxa polièdrica i municipalista. No pretenem tenir un sol centre, ni territorial ni operatiu. Entenem la política com la capacitat de donar respostes diferents, encara que ens formulem preguntes semblants. El que ens uneix és la manera d’entendre la vida i el col·lectiu, i amb aquest bagatge sumem moltes energies. El que hem de mantenir és el caràcter ideològic de la nostra proposta política, en el sentit d’idealista, d’utòpic, d’estar fonamentat en uns valors. I així anem sumant més gent a l’aventura que proposem. I no ho farem des de càlculs personals. Són el passat.
Joan Ignasi Elena, cofundador d’Avancem
Publicat a El Periódico el 29 de novembre de 2014
