Temps enrere vaig llegir en un estudi fet per un doctor en Ciències de la Informació que el polític podria convertir-se en un comunicador que oblida la funció social per la què va ser escollit, i això em va fer reflexionar sobre el tema. Després de llegir, fa pocs dies, un bon article en aquest diari, torno a reflexionar en veu alta sobre el tema, i em pregunto com es guanya la CONFIANÇA des d’un càrrec electe?
És de domini públic, que molts dels alts càrrecs polítics compten amb l’ajuda d’experts en imatge i en comunicació que els assessoren des de com vestir-se a com expressar-se en públic, sense deixar a l’atzar ni el més petit detall. Ens trobem en un moment social en què es dóna extrema importància a la imatge i al “discurs” entès com a part del màrqueting per arribar a les persones i guanyar-se la seva confiança. Com bé diu el professor d’Universitat i escriptor, Javier del Rey Morató, la: “comunicación no es política, pero política y comunicación son “consustanciales”.
És obvi que la política utilitza la persuasió per convèncer a l’opinió pública, així que “política i persuasió” formen un binomi inseparable. La comunicació política sempre comporta intencionalitat, sense comunicació no hi ha acció política vàlida (de poc serveixen els programes electorals i els plantejaments ideològics si no es poden transmetre a la ciutadania am
b confiança). Però per mi aquesta és la qüestió: la COMUNICACIÓ i l’ENCANTADOR DE SERPS”, és a dir, “el com” i “el qui” es guanya aquesta CONFIANÇA.
Estic d’acord amb que la comunicació és una eina imprescindible per arribar a la gent, i que aquesta és en primera instància resultat d’una bona tècnica per parlar amb públic. Perquè si aprofundim en el tema de “com comunicar-se millor”, sabem que hi ha una part de la població que té la sort de néixer i créixer amb aquesta habilitat, però per tots els altres mortals que no disposem d’aquest “do” innat sabem que se’n pot aprendre, amb més o menys èxit, a través de cursos i tècniques que estan al nostre abast (només és qüestió de dedicar-hi temps i de practicar).
Però personalment, desconfio d’entrada dels discursos “impecables” ben estudiats i minuciosament preparats amb l’únic objectiu de causar l’efecte desitjat en les persones destinatàries, per que em recorda als “encantadors de serps”, i busco altres elements que em convencin més centrats en la capacitat de gestió que en la de comunicació. Amb això vull dir, que una persona que es dedica a la política de base, per tant no compta amb un equip d’experts (“spin doctors”) o amb tot aquell personal de suport com poden tenir altres polítics de primera línia, pot caure en l’error de dedicar més temps a preparar la comunicació que a realitzar les tasques per les quals ha estat escollida, per que gestionar i comunicar poden arribar a convertir-se en les dues cares de la moneda, quan la persona està més preocupada del “com ho diu” que del “què ha de fer”.
En conclusió, qualsevol persona que ha de parlar en públic pot convertir-se en una bona comunicadora, i realitzar un aprenentatge per millorar la tècnica si s’escau; tanmateix confio més en aquells aspectes intrínsecs a la persona que no s’aprenen amb uns quants cursos i tècniques. És a dir, confio en aquelles persones que ocupant càrrecs electes, sobretot des de les administracions locals, i sense ser comunicadores exemplars o notables, desprenen i denoten una gran dosis d’energia, naturalitat, coherència, capacitat i il·lusió per tirar endavant projectes de ciutat d’interès social. I que per tant, amb una posada en escena sovint més correcte que brillant, es mostren més preocupades en les tasques de gestió del dia a dia per la quals han estat escollides, i per progressar cap a una societat més justa, que per centrar els seus esforços en millorar la seva habilitat a l’hora d’informar i persuadir en públic”.
Així doncs, com diu la meva àvia “aprenem i intentem millorar dia a dia però que el llegir no ens faci perdre l’escriure”.
Gina Andreu Mur
Candidata d’Avancem a Bellcaire d’Empordà
