«Hem encetat un estiu ple de calor a tots el nivells, però si hi ha termòmetres que pugen diàriament uns quants graus, són el termòmetres dels nostres polítics»
Hem encetat un estiu ple de calor a tots el nivells, però si hi ha termòmetres que pugen diàriament uns quants graus, són el termòmetres dels nostres polítics. Una calor política que ens portarà a un setembre més fresc però de vertigen cap a un 27-S ple d’esperances i il·lusions per a uns, i d’intolerància i rectitud per a d’altres.
Hem viscut moltes coses durant aquest curs polític, que el començaven amb una multitud de masses a Barcelona el passat 11 de setembre aclamant urnes al president. Amb una posterior convocatòria d’una consulta ad solimnitatem que va ser vetada per un Estat incapaç de tolerar i respectar les decisions de la ciutadania.
Després va venir una tardor caduca, on les fulles queien al mateix temps que molts socialistes deixaven un vell partit d’essència catalanista, precisament perquè aquest es trobava molt més a prop del que deien des de la capital del reino, fins i tot, prohibint el procés participatiu o consulta a la baixa del 9-N, que no d’aquells que com Reventós i Maragall, fundadors de la socialdemocràcia catalana tantes vegades havien defensat l’esperit dels catalans, la nostra terra i el seu posicionament davant d’Espanya a les urnes.
Encara estàvem menjant-nos les castanyes i panellets, i algun tocatardà que no se’n recordà dels seus difunts, portant flors al cementiri, quan aquell 9 de novembre, de forma lúdica, festiva, però reivindicativa que tant ens caracteritza als catalans, vam, sortir a votar, per frenar la intolerable acció estatal per retallar el més apreciat bé democràtic que és decidir que volem ser, i on volem arribar. La resposta ja la sabeu, més de dos milions de persones van tornar a dipositar el seu vot per dir prou a “los oidos sordos de un estado decayente” que utilitza la seva acció jurídica per defensar allò que és indefensable. Vam ser testimonis de primera mà d’imputacions de presidents i vicepresidentes, de conselleres, i fins i tot de mestres, per què permetre la consulta, per què preguntar al poble sembla ser que no ho recull la constitució, és a dir, és antidemocràtica.
I així ens vam endinsar en un hivern fred, molt fred, jo diria que congelat, que va refredar les relacions càlides dels dirigents d’aquest vaixell a Ítaca, encara que vam ser observadors d’alguna encaixada de mans i abraçada inesperada i expectant, les tensions polítiques van ser la tònica d’un viatge segur però no gens fàcil, ningú es posava d’acord sobre un full de ruta que tenia un horitzó clar, però que hi havia diferents capitans que volien fer cartes de navegació diferents. Però al final, com passa sempre, la carta de navegació del primer capità, s’imposà, i a les portes d’un febrer curt vigília d’una primavera naixent i radiant, es va parir el 27 de setembre.
I des d’aquell moment, no s’ha parat, aquest vaixell cada vegada ha anat assolint més gent, i per això és necessari cada vegada més, més capitans que pugin, amb experiències diverses, amb tripulacions de diferents procedències, amb parles diverses, fins i tot, que alguns puguin portar els seus propis vaixells al costat dels grans capitans, i ajudant en el timó del vaixell gran. Tot és poc, per la cita del proper 27 de setembre.
Necessitem a tothom, a tots aquells que pensen que ja esta bé d’una injustícia sostinguda i d’una prepotència unitària, i que l’única cosa que volem és la llibertat per construir un nou país ple d’esperança i d’oportunitats per a tothom.
Gràcies a tots i bones vacances.
Josep Manuel Bueno | Actualitzat el 29/07/2015 a les 18:51h a Nació Digital
