El 1982 i coincidint amb l’any del “canvi socialista” a Espanya, la marca de cigars cubans Cohiba va començar a comercialitzar per al gran públic els seus prestigiosos havans, reservats fins a aquella data per al consum diplomàtic. Sembla contrastat que Felipe González era un fanàtic d’aquests purs així com que Fidel Castro era el seu principal proveïdor, enviant-li caixes a la Moncloa abans de posar fi a la seva relació d’amistat. “Fidel, tot té el seu temps. Ja és hora de convocar eleccions” sembla que va irritar de forma irreversible Felipe mossegant la mà de qui li donava de fumar. No està contrastat que el missatge li fes arribar des del Azor, el iot del Caudillo amb què, faltant per primera vegada a la sensibilitat més progressista, la icona del canvi va sortir a pescar a les vacances del seu primer mandat. Al cap i a la fi el iot era patrimoni de l’Estat i ja se sap que aquells “young nationalists“, com els va definir Barbara Probst Solomon, corresponsal aleshores al The New York Times, eren molt coherents amb el patriotisme. I ho continuen sent. Una mica més vells.
I és que sembla que per a molts nacionalistes espanyols, entre els quals podríem incloure als tres últims presidents del govern espanyol, la democràcia i la seva màxima expressió, les urnes , no és una bona manera de solucionar conflictes polítics. Almenys a Catalunya.
És legítim ser nacionalista i s’agraeix la transparència. Ser-ho menyspreant les urnes, preocupant. I venint de segons quins figures, molt decebedor. Es coneguda l’obsessió de Felipe González per la premsa, “el primer poder” segons ell. És per tant molt inversemblant que no estigui al cas del context de transformacions socials, econòmiques i polítiques en el que es troba Catalunya i que s’emmarquen el procés sobiranista iniciat a partir de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. O no n’és conscient de les màximes expressions pacífiques, cíviques, gairebé lúdiques que van significar les manifestacions del 10 de juliol de 2010, la Diada Nacional del 2012, del 2013 amb la Via Catalana, del 2014 amb la V, del referèndum del 9N i de nou la Diada Nacional de la Via Lliure del 2015?
Aquest cicle de mobilitzacions s’ha caracteritzat per la seva creativitat i innovació que ha portat als seus actors motors a prendre decisions impensables fa pocs mesos. Pel camí queden escissions, separacions, davallades electorals d’actors tradicionalment forts, naixement de noves estructures polítiques i també cíviques. És en aquest context apassionant, complex, on tot s’ha mogut i es continua movent amb molta rapidesa i les relacions causa-efecte no resulten evidents la majoria de vegades, que veu la llum el Moviment Avancem el 2012.
El referèndum impossible que el bipartidisme del nacionalisme espanyol (PP i PSOE) no reconeix i rebutja, finalment veurà un darrer capítol el 27 de setembre amb la convocatòria d’eleccions amb caràcter plebiscitari com a única solució possible. Un tarannà plebiscitari que ja no discuteix ni Obama, ni Merkel, ni Cameron, ni la mateixa Comissió Europea. El 27S s’articula amb la voluntat de crear un nou marc d’oportunitats a la Catalunya que ve, reclamada de noves estructures que permetin principalment fer que la ciutadania millori la qualitat de vida. Aquests nous instruments requereixen però d’un marc general que doni sentit als canvis. Això és el que justifica probablement l’entesa entre diferents organitzacions a favor d’una candidatura civil i unitària. Aquest període constituent ha de perviure fins a garantir la definició del nou pacte social, que en cap cas és una proposta política tancada per imposar res a ningú, però sí que ha de garantir de la màxima expressió de consens. Per això cal explicar bé que la seva proposta és de defensa de les llibertats individuals, a favor del benestar i l’equitat i per descomptat de fraternitat amb els pobles veïns.
La possibilitat d’accedir a l’estat propi pot suposar millores socials, laborals i educatives amb múltiples ramificacions que tindran conseqüències positives sobre els hàbits de la vida quotidiana. En definitiva, el caràcter sistèmic i integral del procés constituent és el que justifica l’impuls d’un nou contracte social. Un contracte social que requereix la implicació de tots. En certa manera ens constituïm. Ho volem fer des de baix, de manera participada. Aquest element és revolucionari en relació a la formulació d’altres constitucions anteriors.
El Moviment Avancem, per davant de tot, reconeix el tarannà revolucionari d’aquest període i defensa la transgressió del poder establert, i creu que aquest és un procés sobiranista no-dependentista davant d’un Estat i d’un Govern (en cap cas dels seus ciutadans), molt poc sensible a les classes desafavorides. Fins i tot diríem hostil. Calen un conjunt d’innovacions, de canvis profunds, en la vida de la societat, una modificació substancial del nostre status quo com a país, és a dir, del marc i el contingut de l’organització institucional. Avui el que és sinònim de canvi és el dret a decidir tot. Un nou país el farem entre tots i sobretot per a tots.
L’Estat i els partits del 78 que l’han sustentat han menystingut a tota una generació, la més formada de la història, però ara és el moment de trencar el paternalisme establert sobretot en entorns com les àrees metropolitanes. Cal més rigor a l’hora d’explicar la viabilitat de les pensions, la hisenda catalana i el futur dels serveis públics. Cal pedagogia rigorosa a l’alçada dels ciutadans. La millor manera de seduir a l’indecís és oferint garanties i un marc on tingui dret a decidir com seran les estructures del nou país. Si així ho fem, amb pedagogia, els resultats que avalaran la construcció d’un nou país el proper diumenge seran incommensurables i cap home del sac dirigit des de les clavegueres del poder central aconseguiran aturar-nos.
Darrera reflexió pel Day After: aquest no és un procés fàcil ni s’acabarà amb el 27S. Tampoc s’arreglarà prement un botó o amb l’aplicació de fórmules màgiques. Ara bé, hi ha un fet evident, si hi ha una gran majoria social a favor, els següents passos seran irreversibles. Cal caràcter però també intel·ligència.
Acabem tornant als havans Cohiba. A l’Espanya dels desnonaments i la crisi econòmica el poble ja no fuma Cohiba. Alguns ja ni fumen o s’han passat al cigarret electrònic. Tot té el seu temps. Fins i tot per aquells joves nacionalistes.
Jordi del Río i Fabian Mohedano
